PINTOR AUTODIDACTE
Valeri Farràs (L’Estany, 1950), ha recorregut en solitari un llarg camí de l’aprenentatge fins a desentranyar els secrets de la pintura a l’oli i així trobar la seva pròpia dicció.
El color s’imposa a la seva obra. Pintor de realitats, de paisatges fàcils de reconèixer, d’atmosferes i ambients, però tot això sota la seva visió i personalitat pictòrica dotada del seu gran sentit del color, impactes cromàtics que sap agermanar i compaginar de tal forma, que el resultat és sempre harmoniós i intens. Sense dissonàncies, cada taca, plena de vida, està al seu propi lloc recolzada sobre les seves pinzellades precises, descriptives que s’encarreguen de captar la identitat del tema arribant a la individualitat, la distinció, cosa difícil d’aconseguir mitjançant la figuració. Aconsegueix que cadascuna de les seves obres tinguin un segell especial que l’identifica quan el color es converteix en un salt d’aigua de tons que alterna amb zones de color pur, marques que ens ofereixen l’essència i l’aroma de la natura.
Amb el seu llenguatge pictòric Valeri Farràs ens explica el seu concepte de bellesa i a més sap transmetre l’impuls emocional que el caracteritza. Màrius Nicolás
EXPRESSIONISTA
En la pintura de Valeri Farrás se refleja una lejana raíz expresionista a través de la cual el pintor, desde la emoción, dicta su obra con inteligencia y encuentra su estilo para plasmar sobre la tela y el papel sus emociones. Todo mantiene su identidad pero contemplada con mirada distinta, con ojos de pintor inconformista que quiere ir más lejos de la imagen y ofrecernos una nueva concepción de lo que es cierto y ha sido motor impulsor de la obra. Se produce una interpretación llena de ritmo y de color, los árboles parecen coger vida y las ramas se convierten en largos brazos que avanzan abriéndose paso entre el mar de las hojas que han perdido su verde inicial para adquirir tonalidades de oro viejo. Flota sobre la obra de Valeri Farrás una percepción lírica que se pone de manifiesto a través de un ir y venir de nubes de color, amplias manchas plenas de gradaciones, que se van incorporado al tema y completan, cálidamente, la descripción explicada por trazos más firmes y cargados de sentido. Amalgama de zonas de color, de pequeños espacios que se van sumando y hermanando, hasta alcanzar así un todo en el que si atrayente es el color que se ha puesto en juego, no lo es menos la atmósfera que el pintor sabe captar y transmitir.
Obra valiente, de emoción contenida y controlada, no dejando Valeri Farrás que el protagonista total sea el color, transmitiendo su reacción ante la belleza. Poesía expresada a través de la pintura y al tiempo impregnada de sensibilidad. J. Llop S.
POST-IMPRESSIONISTA
La primera sensació que he sentit al contemplar l’exposició de Valeri Farràs ha estat la de trobar-me en un auditori escoltant un simfonia dedicada al bing-bang de la creació. Una simfonia vibrant talment com si presenciéssim un fenomen creatiu de la vida. Aquest concert cromàtic m’ha portat aa la memòria la teoria d’un jove estudiós de l’estètica en les belles arts, Worringer, que amb el seu llibre “Abstracció i Empatia” contribuí l’any 1906 a clarificar el paper dels moviments artístics de les darreries del segle XIX i començament del XX. Una teoria que basteix l’edifici filosòfic de l’estètica en la base de l’equilibri entre el pensament i el sentiment, al pensament que s’hi arriba mitjançant l’abstracció i al sentiment gràcies a l’empatia en un ambient de llibertat de l’artista. No cercaven altra cosa l’impressionisme i l’expressionisme des de les seves vessants de dialogar amb la natura. En la pintura de Valeri Farràs hi veig reflectida aquesta teoria des de la mirada expressionista en la que el pintor des de l’emoció parla amb la intel•ligència i troba el seu estil per plasmar sobre la tela i el paper les seves emocions. L’abstracció hi és molt present en la seva obra, però una abstracció que ve a ser el descobriment passional de l’enamorament endinsant-se fins a les entranyes del ser estimat, que en aquesta oportunitat és la natura. Però hi ha una altra presència molt definitòria: el cromatisme que dóna pas a un esclat i a una mena de follia embogidora que fa l’amor amb tots els sectors definitoris del cosmos. Un cromatisme que es manifesta amb humilitat, unes vegades, i amb exaltació en altres, però sempre sense perdre l’equilibri entre el pensament i el sentiment. Valeri Farràs ens convida a passejar-nos per la natura i el cosmos en el vehicle de la nostra intimitat per donar-los-hi l’encaixada de la nostra confraternitat. Ens trobem davant d’una pintura valenta, agosarada, emotiva i fins i tot passional que destil•la les essències més humanes de l’artista. És una pintura difícil d’explicar i comprendre sense la presència de l’artista que viu intensament el seu entorn i que de l’art en fa el seu model de vida perquè en cada una de les obres s’hi respira l’alè vital. Joan Sala
EXPOSICIONS INDIVIDUALS I COL·LECTIVES
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2019) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero
El caminant que aturat al fons de la vall sospesa, inquiet, el passat i el futur, i s´hi desconeix, veu com els núvols inflats llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. Els núvols són els pelegrins infatigables de la temporalitat.
DE L’ARBRE CONSTANT DE LLUÍS SOLÀ, ELS CAMINS INVISIBLES.
He aprofitat aquest text perquè se’m fa del tot Valeri. Hi ha un caminant, un home que s’atura al fons de la vall, i sospesa, amb el cavallet desplegat i els ulls embriagats, sospesa el temps, el pas del temps, la indefugible memòria de les estacions i els canvis de la natura. Un home que pinta aquests canvis, tot sol al bell mig de la vall, un home que hi veu, que penetra l’essencial sense massa penúries ni floritures. El caminant és l’home que camina cap a dins perquè només així es reconeix. Aquest “s’hi desconeix” del Lluís Solà és la clau. El Valeri es desconeix en el temps, en el passat i el futur perquè reconèixer és saber que allò que fas tempta per sempre i definitivament el temps, aquests núvols passatgers que acabaran damunt dels cims de les muntanyes d’un paisatge concret del Valeri. El retrat del permanent.
El caminant és l’home que camina i es penetra els ulls per saber què ha vist i què ha sentit, que s’atura segurament per respirar l’aire que necessita, que esbufega cansat i estabornit per tot el doll de bellesa que sent i sap que l’envolta.
El Valeri necessita sí o sí retenir l’instant i donar-lo, tornar-lo, convertir-lo en un moment únic, definitiu i, si em permeteu, universal i etern.
Quan miro els quadres del Valeri sempre em dic que són com un dictat on senzillament has de dir el que ja et diuen. Perquè el llenguatge que es desprèn de les seves composicions i colors absolutament inconfusibles, estan perfectament prescrits. És l’editor de les emocions, l’auditor de la nostra fràgil memòria.
El caminant és l’home que no diu més enllà del que pinta, assegut a la vall, envoltat de les remors del vent sobre les fulles dels arbres, abstret de l’àmbit innocent del pensament.
Perquè el caminant és l’home que camina només cap a la llum malgrat els núvols inflats que llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. El caminant és l’home que coneix les ombres, que respecta el contrapunt del paisatge. Però camina per trobar el lloc idoni on ser just i equànime per saber-nos donar la perspectiva més humana, potser la més divina, la llum surt de les teles del Valeri per oferir-nos el punt de vista més honest. Com si ens digués: he caminat fins aquí i he vist que tenia al davant una visió irrepetible. I la vull compartir amb vosaltres.
És aquest fer camí d’un home temperat, sincer, càustic quan vol, irònic quan toca i bon observador, que escolta més que calla i sap que tots els camins el porten a l’Estany. Aquest caminant que torna de la vall, camí de casa, amb un grapat de núvols que el contemplen, pelegrins com són, mentre el pintor puja l’escala amb el llenç lluminós i el posa al cavallet per reviure l’únic i irrepetible instant de la seva visió que avui penja a les parets per compartir-ho amb tots nosaltres de forma generosa i coherent.
Gràcies Valeri.
Caldrà refer els camins,
vestir-nos de nou al sotabosc
on s’alça la fageda com un déu,
tenyir de roig el groc i el faig,
perseguir els núvols pelegrins
i despullar la molsa freda,
definir la branca trencadissa,
el pollancre i la pinassa,
recargolar l’arrel flexible
i dibuixar muntanyes llises,
Caldrà refer els camins,
despullar-nos vora el riu,
sentir com passa la tardor
i arriba de nou un vell hivern
fet de pinzells i càlides litúrgies.
Et deixarem Valeri els ulls
perquè ens ensenyis la bellesa
dels marges impossibles,
paisatges que la mort
no pot tornar invisibles
quan hi batega el cor.
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2018) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2017) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Gemma Farràs
VALERI FARRAS (Gal Art 309 Diciembre 2009) _ Esart (Barcelona)
En anteriors presentacions us havia parlat de l’obra del Valeri, dels quadres, del color i els colors que l’identifiquen, d’aquell espai que sembla endur-se la memòria a un temps únic, indescriptible en la forma, indefugible en el fons. Us havia parlat del pintor, de l’artista, d’aquella extrema i eloqüent figura que transcendeix el personatge, que s’estira a partir dels pinzells, que es planta, creix i s’eternitza. Havia parlat de les emocions pictòriques, de l’origen, de la creació, de l’espectacle que brolla del llenç i s’aboca als nostres ulls com un somni, com un reflex, com un espasme de vida. Havia parlat dels batecs, del cor, de la vida que s’enfila com una arrel, de la soca al cel, de les fulles a l’univers emblemàtic dels somnis.
Avui no. Avui no us parlaré de res d’això i em limitaré al guió i al dictat que podeu trobar al programa d’aquesta inauguració, d’aquesta nova estrena d’actes. Perquè en el programa d’avui el Valeri m’ha dit de què havia de parlar, quina acaba essent l’essència final del seu relat empíric, plàstic, retòric, metafísic. Avui no, avui no puc parlar dels efectes de l’ofici d’aquest mestre de formes, paisatges i perspectives, d’aquest home que sembla que s’endugui els camps i els àmbits a casa per convertir-los en una realitat onírica, artística, tàntrica, si voleu…bíblica.
Avui només puc parlar del gran concepte que catalitza, amb un magnetisme quasi esotèric, tota l’obra del Valeri. Avui només puc parlar de l’AMOR. Sí, de l’amor, de l’amor amb majúscules, de l’amor simple, ingràvid, persistent, de l’amor físic, intrínsec, autèntic. Perquè encara que vivim en un món pragmàtic, bàsic i egocèntric, l’amor és generositat, entrega, coherència, gratitud. Mireu els quadres del Valeri amb els ulls amorosos de qui descobreix l’ésser, de qui sedueix perquè se sent seduït per la natura, per un cos, per un núvol. De qui juga amb els pinzells com qui acarona una pell, com qui despulla el que veu i ho posseeix amb el desig d’un foll. Un amor de silencis, de fregaments, una litúrgia de tendresa. L’erotisme de la bellesa! Agosaradament, m’imagino el Valeri com el gran amant dels seus quadres: tendresa, seducció, dolor i absència, l’estrany metabolisme de l’ésser que es dóna per estimar i sentir-se’n. Me l’imagino resseguint el contorn d’unes fulles com ho faria amb la pell d’un cos estimat, me’l veig posar amb la delicadesa de qui besa un llavi, la taca groga de l’arbre roig, l’espio seduint l’abraçada d’una esquena nua sobre els camps vibrants.
Sí, avui només puc parlar de la coherència de l’amor, del seu vertigen, d’allò que esdevé autèntic, l’amant que estima i abraça el que l’envolta, els seus paisatges, l’Estany, el Moianès, les vinyes, els nenúfars, la terra i l’aire que respira. L’erotisme inhòspit de l’home que pinta el que s’estima i estima el que pinta… i es dóna….Donar-se és la metàfora més pura i simple de l’amor. Es dóna en l’oli que escampa, punteja, escriu, a les ombres que suggereix, insinua, amaga, en els didals que engruna entre els colors que espera, es dóna a l’emoció que ens incendia quan sentim la veu que ens va dient estima, mira, estima…. Tot això que veus és vida, és ànima, és natura. És Valeri.
L’ètica del pintor és l’home que sap amb humilitat i senzillesa que la vida és el que descobrim per amor.
Malcolm Lowry, en un dels seus llibres més emblemàtics, Sota el volcà, deia que no es pot viure sense estimar. Avui, el Valeri em dicta que no es pot pintar sense estimar. I això, per aquells que mirem l’obra del pintor acabada, plena, definida, ens hauria de fer sentir que al final dels nostres ulls, al final de la matèria, al final d’aquest camí confús de la vida, allò que ens queda és l’estrany sentiment d’haver sentit la bellesa com un amor que ens pren.
I en aquest estadi d’emocions, gosaria dir-vos…. Jo si fos dóna voldria ser Roser.
Avui no. Avui no us parlaré de res d’això i em limitaré al guió i al dictat que podeu trobar al programa d’aquesta inauguració, d’aquesta nova estrena d’actes. Perquè en el programa d’avui el Valeri m’ha dit de què havia de parlar, quina acaba essent l’essència final del seu relat empíric, plàstic, retòric, metafísic. Avui no, avui no puc parlar dels efectes de l’ofici d’aquest mestre de formes, paisatges i perspectives, d’aquest home que sembla que s’endugui els camps i els àmbits a casa per convertir-los en una realitat onírica, artística, tàntrica, si voleu…bíblica.
Avui només puc parlar del gran concepte que catalitza, amb un magnetisme quasi esotèric, tota l’obra del Valeri. Avui només puc parlar de l’AMOR. Sí, de l’amor, de l’amor amb majúscules, de l’amor simple, ingràvid, persistent, de l’amor físic, intrínsec, autèntic. Perquè encara que vivim en un món pragmàtic, bàsic i egocèntric, l’amor és generositat, entrega, coherència, gratitud. Mireu els quadres del Valeri amb els ulls amorosos de qui descobreix l’ésser, de qui sedueix perquè se sent seduït per la natura, per un cos, per un núvol. De qui juga amb els pinzells com qui acarona una pell, com qui despulla el que veu i ho posseeix amb el desig d’un foll. Un amor de silencis, de fregaments, una litúrgia de tendresa. L’erotisme de la bellesa! Agosaradament, m’imagino el Valeri com el gran amant dels seus quadres: tendresa, seducció, dolor i absència, l’estrany metabolisme de l’ésser que es dóna per estimar i sentir-se’n. Me l’imagino resseguint el contorn d’unes fulles com ho faria amb la pell d’un cos estimat, me’l veig posar amb la delicadesa de qui besa un llavi, la taca groga de l’arbre roig, l’espio seduint l’abraçada d’una esquena nua sobre els camps vibrants.
Sí, avui només puc parlar de la coherència de l’amor, del seu vertigen, d’allò que esdevé autèntic, l’amant que estima i abraça el que l’envolta, els seus paisatges, l’Estany, el Moianès, les vinyes, els nenúfars, la terra i l’aire que respira. L’erotisme inhòspit de l’home que pinta el que s’estima i estima el que pinta… i es dóna….Donar-se és la metàfora més pura i simple de l’amor. Es dóna en l’oli que escampa, punteja, escriu, a les ombres que suggereix, insinua, amaga, en els didals que engruna entre els colors que espera, es dóna a l’emoció que ens incendia quan sentim la veu que ens va dient estima, mira, estima…. Tot això que veus és vida, és ànima, és natura. És Valeri.
L’ètica del pintor és l’home que sap amb humilitat i senzillesa que la vida és el que descobrim per amor.
Malcolm Lowry, en un dels seus llibres més emblemàtics, Sota el volcà, deia que no es pot viure sense estimar. Avui, el Valeri em dicta que no es pot pintar sense estimar. I això, per aquells que mirem l’obra del pintor acabada, plena, definida, ens hauria de fer sentir que al final dels nostres ulls, al final de la matèria, al final d’aquest camí confús de la vida, allò que ens queda és l’estrany sentiment d’haver sentit la bellesa com un amor que ens pren.
I en aquest estadi d’emocions, gosaria dir-vos…. Jo si fos dóna voldria ser Roser.
T’he despullat amb el pinzell dels llavis
a l’horabaixa dels precs i del record,
amb els colors de la pell i d’aquests camps
de sines roges i tardor, un cim de fulles
on m’ajec per veure el sotabosc i el tremp
l’oli que em sap l’amant dels meus ulls crònics
la teva veu que em diu que la tendresa és neu
sobre els teulats d’hivern i de la boira eixuta
que et dóna el meu alè grisós i ple d’empelts,
la lluna que et passava pel damunt del llenç
la teva pell on pinto el que he sentit i em sé,
tanta bellesa estesa com un llençol funàmbul
tot fent d’equilibrista en aquest fil distès.
La vida és com l’amor, l’eixordador brunzit
d’una abella que salva el batec insonor,
el paisatge del cos, l’univers més sensible,
els besos que no dic però que hi són tots
perquè he estimat com s’estima el vertigen
de ser jo qui n’ha de dir per sempre el seu color,
eternament vençut pels teus braços que em dicten
com puc des de l’Estany despullar-vos els ulls.
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2017) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Gemma Farràs
El pare va haver d’insistir una mica perquè fes aquesta presentació. I no pas perquè no em fes il·lusió, que me’n fa molta, sinó perquè creia que no sabria què dir ni com dir-ho, o que em quedaria sense paraules quan estigués davant de tots.
El primer que us vull confessar és que la pintura del pare sempre m’ha impressionat. Tot i l’equilibri que sosté cada quadre, la intensitat dels seus colors em commou i em desperta una gran sensibilitat. De petita, li havia arribat a dir que els colors que pintava no existien, que se'ls inventava, que no estaven a la natura... Fins que vaig descobrir que no observava prou, que aquell món que a vegades només veia en “blanc” o “negre” tenia una gran varietat de colors. Ara, que admiro la bellesa de la naturalesa, veig els colors del pare per tot arreu: a les postes de sol, als boscos, al mar... Qualsevol paisatge és un Valeri, o qualsevol Valeri és un paisatge real.
El pare té la capacitat d'observar la realitat sense filtres. Les coses no són com creiem que han de ser. Són, simplement són. I ell és capaç de copsar-ho i transmetre-ho. Pots descobrir tot l’univers submergint-te en la seva pintura. I us animo a fer-ho. Entreu a qualsevol quadre i descobriu-hi el món que ha observat i tot el que ha sentit. Estic convençuda que us trobareu amb l’agradable sorpresa de descobrir el vostre propi món, per tot el que sentireu a través de la seva pintura.
Moltes vegades m’he preguntat si hi ha dibuix sota les seves pinzellades. I no el veig. I no perquè no hi sigui, sinó perquè el dibuix pren vida, una vida on t'hi pots endinsar i sentir el que t'explica. No veus el dibuix perquè el vius des de dintre. La bellesa és el quadre. I la bellesa ets tu, que experimentes un paisatge infinit, sense límits, en un instant etern, sense temps.
Papa, la teva pintura, tot i que m'encanta i li donaria tots els reconeixements del món, no crec que es pugui etiquetar. Cap adjectiu faria justícia a una pintura que és com tu, plena de tu, plena de tot, i que és amor pur. Un amor que estima, que m'estima, i que sento en cada paisatge, en cada pinzellada, en cada color... Hi ha moltes coses que no es poden definir. No amb paraules. Hi ha coses que només es poden sentir. Els teus quadres són una expressió de l'amor que veus al món i qualsevol el pot percebre si els observa amb el cor. Els teus quadres fan màgia, expliquen el que sents i fan sentir el que expliques, encara que ens expliquin coses ben diferents segons els ulls que els miren. Hi ha un petit príncep que diu que només s’hi veu bé amb el cor, que l’essencial és invisible als ulls. Observant les teves obres, i obrint el cor a l’experiència de gaudir-les en silenci, pots connectar amb l’essència de la vida. Els teus quadres són vida: expressen la teva vida i el teu món emocional, i donen vida als altres i al seu món emocional.
No cal que et digui que t’estimo, ja ho saps, tot i que mai em cansaré de dir-t’ho. Ni cal explicar-te perquè t’estimo, perquè és el que sento, per tants motius com obres d’art puguin crear-se. Però sí que m’agradaria dir-te que t’admiro i el perquè t’admiro:
Crec que l’autenticitat és un dels valors més importants. I tu, papa, ets pura autenticitat, com també ho són els teus quadres. Sempre has fet el que sents i t’has expressat com senties. A mi m’ha costat molt saber qui sóc i expressar-me tal com sóc però, com que també he heretat la teva valentia, he après el que calia per poder-ho fer. I aquest és el gran tresor que m’has transmès, un regal de gran mestre, perquè és un regal que només es pot transmetre amb l’exemple. Gràcies, papa.
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Novembre 2016) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Roser Farràs
Benvinguts, benvingudes,
Em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres aquesta presentació. He estat dies donant voltes i voltes en com plasmar el què vull dir, he dubtat de si ho volia llegir o si ho deixava fluir en el moment. Tenia clar el què, però no el com... i finalment aquí estic, llegint allò que em surt del fons del meu cor.
Fa dos dies el pare em va dir que un pintor busca tota la vida el seu quadre, un que potser no trobarà mai, sempre el busca...
El pare per mi és i ha estat un gran mestre pel què fa referència a la recerca del sentit de la vida. El pare m’ha ajudat a comprendre i integrar què vol dir la creativitat, què vol dir ser artista i què és això de l'art.
En els últims temps he estat observadora d'aquestes paraules per tal de poder copsar i anar més enllà, i és precisament el pare, la seva pintura i el seu fer que m'han ajudat.
He entès que en realitat l'artista no crea res, l'obra no li pertany. Què vull dir amb això? La creativitat és una experiència de connexió, l'artista neix quan un és capaç de connectar-se, abandonant possessions i egos, i és capaç de plasmar la seva veritat a través de la seva obra, i després ho entrega als altres. Per tant, per mi l’art i la creativitat són dues paraules que estan al servei de la humanitat. Quan el pare viu aquesta experiència la vida es manifesta a través d'ell i plasma a la tela el què ha vingut a compartir, amb els seus matisos i la seva bellesa, amb la seva mirada autèntica, amb el seu traç i els seus colors, amb la seva força i subtilesa. Quan està connectat, l'obra esdevé art, el procés creativitat, i els cors que contemplen es commouen perquè allò plasmat els mostra també la seva pròpia llum i la possibilitat de manifestar-la. Tots tenim la capacitat de connectar-nos, de crear i de plasmar la nostra pròpia obra, ho podem fer a través de la tela, l’escriptura, la parla, l’escolta, la presència,... ho fa el forner que connectat fa el pa i el serveix cada matí, la mare que acompanya i viu la maternitat, l’escombriaire que escombra conscient de la seva tasca i deixa la seva presència arreu on passa, el músic que amb cada nota et fa sentir i vibrar,...
Les persones com el Valeri ens recorden cada dia que això està a l’abast de tots. Cada traç creat des d'aquest estat no deixa indiferent... quina feina tant bonica, oi papa? El missatge que deixes és molt més subtil i esperançador. No només ho copsen els ulls, quan estàs connectat i ho entregues als altres, ho copsa l’ànima.
De fet: bellesa, entrega, amor, compromís, presència, autenticitat,... són valors humans que neixen del cor i possibiliten un món esperançador.
A vegades hi ha quadres que el pare els toca any rere any, n’hi ha d’altres que després de 30 anys tornen al cavallet i són transformats totalment, altres que queden a mitges i inacabats,... aquests quadres ens recorden que la vida és la recerca constant de la nostra autenticitat, de la nostra veritat, del nostre sentit... i que no sempre hi ha “eurekes”, sinó molts laberints a transitar ple de paisatges i emocions.
També vull dir que ets un papa humà, no perfecte, que rondines, t’equivoques, ensopegues, et refàs, et superes, estimes,... un papa ple de vessants i possibilitador... la teva persona és un mirall per veure la meva; els teus defectes, un reflex dels meus; les teves virtuts, un recordatori de les meves; i la teva professió una brúixola per quan em perdo.
No és l’obra que pintes el més important, sinó des d’on ets capaç de crear-la... Per això en aquest món no serveixen els imitadors, la xispa hi és o no hi és, la connexió hi és o no hi és,... i això és fantàstic, doncs l’obra ens diu “busca la teva veritat, jo et mostro la meva i l’estat des d’on ha estat creada perquè ara tu busquis la teva i des d’aquesta emoció la manifestis!”
A través dels teus ulls i de la teva vida, m'és més fàcil comprendre la meva... mil gràcies de tot cor, t’estimo infinitament.
I a la resta que avui ens acompanyeu, els millors desitjos perquè allò que veieu, sentiu, penseu i copseu durant el passeig per aquesta exposició us apropi a vosaltres mateixos, us commogui i us permeti ser la vostra versió més autèntica.
Deixeu-me acabar amb un petit fragment que vaig escriure fa uns mesos i que crec que té força sentit avui:
Potser no vivim la nostra vida, potser la vida no ens pertany...
La VIDA és, la vida ens viu, es manifesta a través nostre amb totes i cadascuna de les experiències viscudes, amb cada emoció, amb cada pensament, amb cada vincle,...
La VIDA ens transcendeix i evoluciona sense pausa.
La VIDA és, permet que et visqui!!!
Moltes gràcies a tots!
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Novembre 2015) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero
Bona tarda a tothom.
No puc començar aquesta breu presentació sense fer explícit aquest honor i aquesta emoció que tinc de poder donar veu un cop més a l’obra i la pintura que veieu exposada a les parets. Per tant, gràcies Valeri, gràcies amic. Eternament agraït.
De fet no crec que calguin aquestes meves paraules perquè el Valeri parla tot sol i prou a través de la llum i dels colors, dels paisatges i de les conxorxes entre el pinzell i la paleta, entre els seus ulls i la capacitat natural de fer veure per fer-nos partíceps de la bellesa.
Permeteu-me que aprofiti les tres frases que hi ha al catàleg que teniu entre les mans perquè d’alguna manera contenen el motiu i la raó de ser de les meves paraules d’avui, paraules que per cert, va triar el Valeri:
De tots els colors… l’home que els pinta.
De tots els paisatges… l’home que els veu.
De tot el que viu, l’home que ho sent
Sí, ho crec sincerament, de vegades, l'home és per damunt de totes les coses, per damunt de l'artista, i és aleshores que s'esdevé i s'humanitza l'art. I és així perquè darrera de l’objecte, de la visió de l’objecte, hi ha un ésser ple d’emocions, de sentiments, de passions.
O dit en paraules de Rafael Argullol:
Una passió és una inclinació, una força, un poder, un instrument de creació i de destrucció... L'home són les seves passions."
És aquí on trobarem allò que és essencial en l’art, no l’artista que ja es deixa veure a través dels seus quadres, sinó l’home que hi ha darrera de les emocions i de les sensacions transversals que provoca a la resta dels humans. Està clar que és un privilegi conèixer l’autor d’una obra d’art i està clar que no cal conèixer-lo per sentir-se emocionat, aterrat, colpit o enamorat. Però l’artista al cap i a la fi és un “figurant”, un personatge creat per establir i definir el llenguage amb el qual l’home es comunica amb la natura i amb l’univers. Parlem estrictament d’un home “enamorat”. Només així s’enten que es puguin copsar les aigües més profundes on xuclen les arrels per crèixer, renèixer i obrir de bat a bat els ulls i maravellar-se de la bellesa d’un cos, d’un paisatge, d’una idea.
Sí, veiem arbres, vinyes, fulles, mar, roques, veiem naturalesa però ens posseeix aquest “enamorament” que ha sentit aquest home que pinta, veu i sent.
Fernando Pessoa deia que “L’home és un animal que vol existir”.
Aquest voler existir fa l’artista i crea l’obra d’art. Perquè existir vol dir fer esquiva la mort i perdurar en aquell punt on la vida esdevé intemporal.
I tot això perquè hi havia un home apassionat, un home enamorat, un home al cap i a la fi. O sigui, el Valeri, un home que va crear un pintor que va crear un artista que va crear aquests quadres on perdurarà el seu nom.
Gràcies Valeri.
Per acabar, voldria dedicar-te aquest poema amb l’ajut de l’Albert. Gràcies.
No tenien pinzells les teves ombres,
ni el llenç a punt, ni les roderes tendres
del fang de la tardor, ni tan sols la llum
que amagava la boira sota plecs nocturs.
Però tenies els ulls a l’abast dels miracles,
dels colors amagats a les vinyes difuses,
els miratges del dia i del sol i dels arbres,
i els batecs del teu cor que es delien
per donar forma al vesc i al pollancre i al verb
l’esbarzer que et sagnava com si t’hi anés la vida.
Existeixes de sobte damunt la gosadia
de la pluja i de l’oli i del mar i el silenci,
quan remuntes l’escala i tanques el temps
amb colors que captiven, aquella melodia
d’un home que se sent que veu i pinta
i plora abraçat al seu cos, honest i foll, artista.
No tenien pinzells les teves ombres,
però ens has pintat la llum, Valeri.
Barcelona, 19 de novembre de 2015.
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2014) _ Bells Marcs (Vic) _ Presentació de Xavier Rivero
Agraeixo profundament al Valeri aquest honor, l’honor que s’ha tornat calfred, aquest honor de presentar la seva obra avui, aquest calfred de saber no saber-ne prou, neòfit de l’art de la pintura i eclèctic del goig de la paraula. Procuraré acomplir aquest repte amb tota la meva emoció, admiració i respecte.
Fa pocs dies, a Barcelona, tot presentant a la Galeria Esart la seva exposició, vaig viure com una mena de catarsi entre la seva pintura, les paraules que es ficaven dins dels quadres per assaborir-ne la música, i aquella altra sensació que no té res a veure amb la plàstica ni amb l’expressió ni amb res. Aquella altra sensació que se’n diu excés. Tot era excessiu perquè tot superava els límits prevists. D’això, en termes de contemplació, en diríem Bellesa.
Avui, a Vic, tan i tan a prop de casa meva, Ripoll, i després d’haver vist morir el meu pare fa pocs dies, la catarsi és absoluta perquè es torna finalment una mostra d’aquesta bellesa excessiva de les emocions més singulars.
Dit això…..
No sabria començar sense establir una connexió intangible entre l’obra del Valeri i la paraula, entre el sentit dels sentits i aquesta recerca permanent del concepte que esdevé finalment bellesa. No sabria com dir-ho que no fós amb paraules, com si la llum i els colors dels seus quadres en dictessin el ritme, el seu lèxic, la seva pròpia anatomia.
He assistit en silenci i, com ell diria, a ulls clucs, a aquesta mena d’èxtasi emocional, purament sensitiu, entre la realitat aparent del que veus i l’emoció essencial que en genera el llenguatge. Els colors i la llum que t’estiren la pell i fan sentir-te el llenç vital d’aquest impossible. L’embriaguesa ingràvida de les tardors on sembla que es despullin els objectes, els cossos captius del pinzell, tan nus que es tornen arbres vius, escorces que bateguen i fulles que s’enlairen pel frec a frec dels peus que les estimen. Res no és excloent quan captiva i posseeix i t’arrossega com la vida, l’amor o la bellesa.
Assistir de pressa i ràpid a l’espectacle fantàstic de les coses vives, de la sang de les roselles que s’escampa pels camps com un batec malalt pel goig de sentir-se’n. Els colors càlids que dominen la paleta on es defugen atzars i contingències, misteris i quimeres. Allò que el Valeri visualitza, estructura i acorda, assaja, interioritza i crea. Res no és gratuït perquè es tracta d’un viatge interior on hi ha la solitud de l’home i de l’artista, de l’ésser i el no-res. Aquell estrany viatge a la recerca del que és seu sense establir lligams amb el real més pròxim, buscar en el pou més subjectiu i legítim l’estil propi, personal, indefugible.
Boscos, camps, arbres i vinyes, camins i aigües, muntanyes i estanys i aquella serenor cromàtica del temps que atura la naturalesa en un instant i que la porta a casa seva com un nadó per fer, per alletar i construir, per créixer i fer viure i sentir el plaer i el dolor. Aprofondir en aquest sentiment que li ha pres a la vida per fer-lo essencial i a la vegada cert. Amb el temps aturat on el vent és només el seu vent i la llum és la llum del que creu, apassionat del tot que a poc a poc va essent.
Valeri Farràs, l’home i l’artista en un ordre simètric, gramàtic sobre el llenç. L’emoció lírica del simple, de la senzillesa abstracte, d’una mirada entre còmplice i absent. Les pauses de les pedres quan puges les escales del seu monestir, replet de moviments i de silencis, de nits d’incontinència i grocs i blaus i verds. Hi ha tant silenci en la seva pintura!!! Com si la vida i les remors passessin de llarg, les fresses es fonguessin en aquell parèntesi on s’ha parat per sempre el temps. L’home i l’artista, el pare i el foll, el marit i l’amant, el fred i la calor, de la mà, junts, com si es vivís en dos i a la vegada en l’u que es torna creador.
Fer una cervesa amb la seva companyia, a la barra del bar, amb les mans que s’arrapen als vidres com per prendre’n la forma, els llisos i les taques i els contrallums i el traç. Prendre’n la forma, el llegat de les coses, l’àmbit de l’objecte des d’on renèixer, exhaurir l’instant, exprémer l’emoció i desar-la en el calaix dels ulls més interiors, glop a glop, quatre paraules, aquella humilitat de pintor que només pinta, humil i superba a l’hora, sense escrúpols, sense recança, sense prejudicis. Aquest jo pinto i fora d’home alliberat.
Neòfit en el repte, no sé si el post-impressionisme l’impressiona, si es fa figuratiu o compulsiu, si els seus colors responen a pigments històrics o simplement es tracta de colors reduïts a l’estructura de la llum, si el realisme insòlit el pren de l’avantguarda o si esdevé contemporani en fase permanent. Però els seus pinzells s’eixuguen encoixinats de tovalloles de cotó, les paletes netes amb aquelles muntanyes de colors ja secs que semblen bells inicis d’un pessebre, els llibres de poemes que hem tocat i compartit, aquelles parets plenes de tanta i tanta vida i gosadia!!!!
No sé si els crítics sabran trobar-hi el vèrtex més simbòlic o l’equilibri estètic dels paisatges singulars, la devoció històrica d’alguna nova escola a punt de descobrir o el triangle perdut del miracle final dels set colors de l’arc de Sant Martí. Neòfit, jo no ho sé. Però els seus quadres t’omplen la boca de paraules, t’acullen, sembla que t’abracin, que t’esquitxin amb aquelles pinzellades pròpies amb relleu, aquell passar pels ulls de la textura més difuminada als tocs més personals. I això sí ho sé, aquesta poesia simple on t’arrossega sense més.
No sé si posar data a aquest escrit de presentació de l’obra del Valeri. M’apunto amb ell a donar feina als cronistes.
Gràcies Valeri!!!
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Novembre 2014) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero
Agraeixo profundament al Valeri aquest honor, l’honor que s’ha tornat calfred, aquest honor de presentar la seva obra avui, aquest calfred de saber no saber-ne prou, neòfit de l’art de la pintura i eclèctic del goig de la paraula. Procuraré acomplir aquest repte amb tota la meva emoció, admiració i respecte.
No sabria començar sense establir una connexió intangible entre l’obra del Valeri i la paraula, entre el sentit dels sentits i aquesta recerca permanent del concepte que esdevé finalment bellesa. No sabria com dir-ho que no fós amb paraules, com si la llum i els colors dels seus quadres en dictessin el ritme, el seu lèxic, la seva pròpia anatomia.
He assistit en silenci i, com ell diria, a ulls clucs, a aquesta mena d’èxtasi emocional, purament sensitiu, entre la realitat aparent del que veus i l’emoció essencial que en genera el llenguatge. Els colors i la llum que t’estiren la pell i fan sentir-te el llenç vital d’aquest impossible. L’embriaguesa ingràvida de les tardors on sembla que es despullin els objectes, els cossos captius del pinzell, tan nus que es tornen arbres vius, escorces que bateguen i fulles que s’enlairen pel frec a frec dels peus que les estimen. Res no és excloent quan captiva i posseeix i t’arrossega com la vida, l’amor o la bellesa.
Assistir de pressa i ràpid a l’espectacle fantàstic de les coses vives, de la sang de les roselles que s’escampa pels camps com un batec malalt pel goig de sentir-se’n. Els colors càlids que dominen la paleta on es defugen atzars i contingències, misteris i quimeres. Allò que el Valeri visualitza, estructura i acorda, assaja, interioritza i crea. Res no és gratuït perquè es tracta d’un viatge interior on hi ha la solitud de l’home i de l’artista, de l’ésser i el no-res. Aquell estrany viatge a la recerca del que és seu sense establir lligams amb el real més pròxim, buscar en el pou més subjectiu i legítim l’estil propi, personal, indefugible.
Boscos, camps, arbres i vinyes, camins i aigües, muntanyes i estanys i aquella serenor cromàtica del temps que atura la naturalesa en un instant i que la porta a casa seva com un nadó per fer, per alletar i construir, per créixer i fer viure i sentir el plaer i el dolor. Aprofondir en aquest sentiment que li ha pres a la vida per fer-lo essencial i a la vegada cert. Amb el temps aturat on el vent és només el seu vent i la llum és la llum del que creu, apassionat del tot que a poc a poc va essent.
Valeri Farràs, l’home i l’artista en un ordre simètric, gramàtic sobre el llenç. L’emoció lírica del simple, de la senzillesa abstracte, d’una mirada entre còmplice i absent. Les pauses de les pedres quan puges les escales del seu monestir, replet de moviments i de silencis, de nits d’incontinència i grocs i blaus i verds. Hi ha tant silenci en la seva pintura!!! Com si la vida i les remors passessin de llarg, les fresses es fonguessin en aquell parèntesi on s’ha parat per sempre el temps. L’home i l’artista, el pare i el foll, el marit i l’amant, el fred i la calor, de la mà, junts, com si es vivís en dos i a la vegada en l’u que es torna creador.
Fer una cervesa amb la seva companyia, a la barra del bar, amb les mans que s’arrapen als vidres com per prendre’n la forma, els llisos i les taques i els contrallums i el traç. Prendre’n la forma, el llegat de les coses, l’àmbit de l’objecte des d’on renèixer, exhaurir l’instant, exprémer l’emoció i desar-la en el calaix dels ulls més interiors, glop a glop, quatre paraules, aquella humilitat de pintor que només pinta, humil i superba a l’hora, sense escrúpols, sense recança, sense prejudicis. Aquest jo pinto i fora d’home alliberat.
Neòfit en el repte, no sé si el post-impressionisme l’impressiona, si es fa figuratiu o compulsiu, si els seus colors responen a pigments històrics o simplement es tracta de colors reduïts a l’estructura de la llum, si el realisme insòlit el pren de l’avantguarda o si esdevé contemporani en fase permanent. Però els seus pinzells s’eixuguen encoixinats de tovalloles de cotó, les paletes netes amb aquelles muntanyes de colors ja secs que semblen bells inicis d’un pessebre, els llibres de poemes que hem tocat i compartit, aquelles parets plenes de tanta i tanta vida i gosadia!!!!
No sé si els crítics sabran trobar-hi el vèrtex més simbòlic o l’equilibri estètic dels paisatges singulars, la devoció històrica d’alguna nova escola a punt de descobrir o el triangle perdut del miracle final dels set colors de l’arc de Sant Martí. Neòfit, jo no ho sé. Però els seus quadres t’omplen la boca de paraules, t’acullen, sembla que t’abracin, que t’esquitxin amb aquelles pinzellades pròpies amb relleu, aquell passar pels ulls de la textura més difuminada als tocs més personals. I això sí ho sé, aquesta poesia simple on t’arrossega sense més.
No sé si posar data a aquest escrit de presentació de l’obra del Valeri. M’apunto amb ell a donar feina als cronistes.
Gràcies Valeri!!!
EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Novembre 2013) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Roser Farràs
Quan amb el pare vam decidir que aquest any feia jo la crítica-xerrada el dia de la inauguració, em vaig haver de plantejar dues coses:
- Què era l’art per mi.
- Què significava o què podia dir jo de l’obra del meu pare.
Si comencem pel primer punt, subjectivament parlant, he arribat a la conclusió que per mi l’art és extreure quelcom que portem dins cap a fora de manera creativa i amb la finalitat d’arribar i despertar alguna cosa a l’espectador que el mira. És com una donació generosa d’alguna cosa que portem a dins, hi ho regalem a la mirada i cor del que ho rep. No pretén transmetre una cosa concreta, tan sols pretén transmetre i commoure a l’altre. Mira’t així, l’art es pot transformar de moltes maneres, i això em meravella. No està només a l’abast d’uns pocs, doncs entenc que la llavor de l’expressió creativa està dins de cadascú de nosaltres.
El segon punt a contestar-me era què significa o què puc dir jo de l’obra del meu pare. Doncs bé, per mi parlar de l’obra és sinònim a parlar d’ell. I fent aquest escrit m’he adonat de moltes coses, sobretot del gran aprenentatge vital que he après i aprenc cada dia d’ell.
Els quadres del pare parlen de vida, colors, traços ferms i contundents, llum, passió i d’una manera peculiar de percebre i sentir. No pinta el que hi ha, pinta el que veu i vol veure i a través de la seva mirada ens transporta al seu món. Emocionalment parlant, jo em dedico al món de les emocions, és difícil saber com està el pare, però si mires la seva pintura, en el fons, aquesta et parla d’ell i el que sent i viu en cada moment, que fàcil que és entendre’l així.
Però el que vull compartir va més enllà del que veuen els vostres ulls, és l’aprenentatge que jo m’emporto de tot plegat:
El 2007, la vida li va donar un avís al pare i amb ell una segona oportunitat. Des de llavors que a la nostra família han passat moltes coses: canvis de feina, de casa, d’estils de vida, de maneres de veure i percebre el món... i hem cultivat l’agraïment i l’amor a la vida gracies a les diferents experiències que hem anat vivint, hem après molt i hem crescut com mai. A vegades ens han dit beneits, i fàcil no ha set, ens ha calgut molta valentia per afrontar-ho i tirar endavant essent fidels als nostres cors i principis. No us enganyaré si us dic que fins fa molt poc estava convençuda que la valentia la trèiem tots de la mare, però sense treure mèrit a la mare, m’he adonat fent aquest escrit que el pare és el millor exemple de valentia i autenticitat que tenim a casa i que el model a seguir, inconscientment, sempre ha estat ell. Mai s’ha venut ni com a persona ni com artista, pesi les inseguretats i les pors, sempre ha fet el que el cor li deia, amb el recolzament incondicional de la mare, i la seva pintura és el traç més autèntic i pur de la seva essència.
Mirant un quadre seu dintre se’m desperten mil emocions, personalment trio els abstractes vermells, taronges i folls carregats de passió, força, vida, energia i llum. I em pregunto què té a veure tot això amb mi? Carai, molt! Pare, fa dos anys que segueixo el meu cor fidelment, essent en tot moment la millor versió de mi mateixa i donant tot allò que porto a dins, hi ho faig amb passió, força, energia, vida, esperança i confiança. La vida, màgicament, em va responent a cada pas i descobrir que segurament tot m’ha estat més fàcil gràcies al teu exemple ha estat un dels millors descobriments que he fet, hi ha estat gràcies a aquest parar per contemplar i valorar la teva obra i la teva persona.
Avui he decidit triar aquest quadre i deixar-me sentir, us ho recomano a tots, deixar que la pintura us transporti al vostre interior i en el fons parli de vosaltres. I sabeu el què se m’ha despertat avui aquesta pintura? Doncs m’ha despertat admiració profunda per la persona i l’artista que teniu al davant, respecte pel seu camí de vida, i un immens agraïment. Moltes, moltes gràcies per deixar-me ser la teva crítica avui, no saps pas quan he après! Ah, i no pateixis que això que et dic, pel cor, són vitamines, i si t’emociones no passa res!
La teva xica que t’estima.
VALERI FARRAS (Gal Art 309 Diciembre 2009) _ Esart (Barcelona)
El color se desborda en la obra de Valeri Farràs; vibra con los ojos, con los verdes, con la gama de ocres. Se enfrenta con el paisaje dispuesto a atrapar la esencia de su verdad pero deja que el cromatismo se convierta en un oleaje dominado y altamente espectacular.
Con pinceladas firmes, seguras, traza ritmos que apuntalan y describen hasta el punto preciso, sin necesidad de profundizar en el detalle, centrado en el volumen. Una mancha blanca le es suficiente para dejar constancia de la existencia de una casa. Y centrado el tema, lo viste con el color, en una visión impresionista, de impronta, reaccionando emocionalmente de manera rauda consiguiendo impregnar de frescura, incluso espontainedad, su realización. Obra ágil, de discurrir impetuoso, de expresión fuerte y vibrante.
Se centra Valeri Farràs en el paisaje; espacios del Montseny, de las baleares, del Sur de Francia le ofrecen imagen; viñas desbordantes de color, árboles que se diluyen en vasporosos tonos que descienden y se multiplican con limpieza... Conoce bien la técnica que utiliza, saca de ella todas sus posibilidades y consigue que la impronta de su hacer se convierta en sello de identidad. J. Llop. S.
Ara vindrà la tardor, per fi
m’enduré els pinzells al bosc
i trencaré de nou aquest monòton
verd estàtic que fa bola sec
i et pintaré fulles ocres i pi roig
vermells tènues com mugrons
i rosats com de sang i de mel
i en faré cartró de fusta i pells
i podré dir-te que la vida era això
un llenç ple de colors on morir
esgarrapat de bardisses i de becs
d’algun ocell que para boig i em vol
escriure l’epitafi als ulls oberts
abans no arribi tou el vell hivern.
VALERI FARRAS (Gal Art 260 Noviembre 2005) _ Esart (Barcelona)
Valeri Farrás se enfrenta al paisaje –temática por la que siente una especial preferencia-. Con alegría íntima, con sinceridad expresiva, liberado de servidumbres y rendido al color.
La mancha adquiere vivacidad, el cromatismo se encarga de crear espacios que captan impresiones emocionales, que transmiten lo que siente el pintor ante el tema.
Frente a la posibilidad de que sea el dibujo quien marque el camino a través de una descripción perfecta, de miniaturista; frente a la pincelada que se encarga de dibujar y captar ls impresión momentánea. Valeri Farrás busca una tercera vía, emocional. En la que renunciando a las facilidades que le podría dar lo descriptivo, elige la mancha como medio expresivo, una mancha rica en color intensa, todo impregnado de nervio, con garra y fuerza, con plenitud expresiva y jugando con una gran paleta. Importa en Valeri Farrás la forma de explicar, que se impone sobre el tema, que pasa a ser algo accidental, sometido al servicio del especial diálogo que con el color entabla el pintor.
Se confiesa autodidacta, bien me parece, incluso me parece un valor añadido. Pero es pintor innato, lo lleva en la sangre. Se ha curtido trabajando, puliendo su dicción, eliminando todo lo accidental y entregado al juego de luces y titileos, todo explicado de manera extrovertida, fluida e intensa. I. Gaviria
VALERI FARRAS (Gal Art 273 Diciembre 2006) _ Esart (Barcelona)
En la pintura de Valeri Farrás se refleja una lejana raíz expresionista a través de la cual el pintor, desde la emoción, dicta su obra con inteligencia y encuentra su estilo para plasmar sobre la tela y el papel sus emociones. Todo mantiene su identidad pero contemplada con mirada distinta, con ojos de pintor inconformista que quiere ir más lejos de la imagen y ofrecernos una nueva concepción de lo que es cierto y ha sido motor impulsor de la obra. Se produce una interpretación llena de ritmo y de color, los árboles parecen coger vida y las ramas se convierten en largos brazos que avanzan abriéndose paso entre el mar de las hojas que han perdido su verde inicial para adquirir tonalidades de oro viejo. Flota sobre la obra de Valeri Farrás una percepción lírica que se pone de manifiesto a través de un ir y venir de nubes de color, amplias manchas plenas de gradaciones, que se van incorporado al tema y completan, cálidamente, la descripción explicada por trazos más firmes y cargados de sentido. Amalgama de zonas de color, de pequeños espacios que se van sumando y hermanando, hasta alcanzar así un todo en el que si atrayente es el color que se ha puesto en juego, no lo es menos la atmósfera que el pintor sabe captar y transmitir.
Obra valiente, de emoción contenida y controlada, no dejando Valeri Farrás que el protagonista total sea el color, transmitiendo su reacción ante la belleza. Poesía expresada a través de la pintura y al tiempo impregnada de sensibilidad. J. Llop S.
XAVIER RIVERO, un passeig per la poesia
m’enduré els pinzells al bosc
i trencaré de nou aquest monòton
verd estàtic que fa bola sec
i et pintaré fulles ocres i pi roig
vermells tènues com mugrons
i rosats com de sang i de mel
i en faré cartró de fusta i pells
i podré dir-te que la vida era això
un llenç ple de colors on morir
esgarrapat de bardisses i de becs
d’algun ocell que para boig i em vol
escriure l’epitafi als ulls oberts
abans no arribi tou el vell hivern.
_
Com descobrir de nou els colors,
el sabor que deixa el perfum de l’amic,
invisible i atent com un ara infinit,
l’emoció de les coses petites i belles,
del card lilós del camí i de la terra,
i aquells ulls que regiren les cendres,
i la brasa encesa, i el terròs cru,
i aquell tot encès que no saps què vol dir
i t’endús a la boca com si fossin pinzells
que netegen els bruts de l’assot de la llengua,
els ulls ensangonats de vermells i de grocs
i aquell marc tant blanc que voldries entendre.
Com descobrir de nou els batecs,
l’alenada i el goig, i la llàgrima tenaç
i l’aire que només és aire i ja en té prou
de sentir que respira i s’endinsa i no espera
que se’ns faci de nit una nit que no es queda.
Com descobrir que la vida és teva
i tenir-la asseguda a les mans
i deixar que s’aixequi, que s’alci i s’esveri
i es digui Valeri, Valeri Farràs.
_
Hi ha llum al menjador
Hi ha un bosc d’arbres i fulles,
Sol, un camí sense marges
I un cel que dignament espera.
Hi ha vida a les parets, proclamen
La bellesa natural dels homes.
Hi ha llum a casa, a casa
Hi ha un Valeri.
De Valeri Farràs,
de la llum,
de la bellesa natural
dels homes.
_
I tant serà que s’alci el vent
i aixequi les fulles resseques
que han omplert els camins,
aquell ocre volar de les tardors
que tenyeixen els arbres de sang
i vermells i marrons i taronges,
els colors que el Valeri reprèn
aixecant-los dels tolls de la mort,
assistint-los amb pulcres secrets
de pinzells clivellats sense nom.
I tant serà que s’alci el temporal
i s’endugui els colors a l’avern,
els esborri dels cims i els aixafi amb els peus,
tant serà, perquè queden als dits
amb aquell oli espès que ploren els ulls
i penetren el llenç, tant serà, tant…
_
La mare hi vivia a prop,
als codonyars ferèstecs
i a les bruixes dels troncs
que li estenien els braços
de l’abraçada i el cos.
Ella tenia els colors
que la memòria s’inventa,
ja no hi havia records
però els teus pinzells
me’ls presenten
com una nina de roures
i de moreres silvestres.
La mare hi vivia a prop,
tan a prop que la sento.
_
No hi haurà hivern
si no esventra la tarda els tubs
d’olis i vesc i bardisses
i brins de plor a les romagueres,
les fulles de les vinyes
a l’àmpit de l’espera
i els arbres on s’amaga
la dignitat del nu.
No hi haurà vi
si no em pintes tardor.
_
Petit homenatge a la Roser.
De les roses el Roser,
esponjós i elàstic,
dúctil com el ferro
fos de roig roent.
Que dels seus ulls perfum
colors, aire, carícia,
aquell abraçar sec
de l’arbre que s’enfila
superb i nu i esbelt.
De la Roser les roses
de l’escambell dels dits
on s’aturen les mans
per sentir-se els batecs.
I aquell surar de núvol
de pluja de tardor
que se’t fica per dins
i a voltes sembla un plor.
I et pintaran el cel
i somriuràs al clos,
sota la pluja els pinzells
i un cigarret als pètals
que la boca et vol.
De la Roser el seu nom,
senzillament el seu.
_
Sento la tardor a la pell
una infinita taca d’ocres
pigues olis, com si fossin
llepades de pinzell subtils
damunt del cos humit, fa vespre
i necessito que hi pintis pollancres
roures, molsa i pinassa, fongs
aquella olor de terra, pinta-hi
fagedes i ombres, alzines i
llavis i llengües i llàgrimes i somnis
i embruta’m de reïna el llenç.
Tu saps molt bé que estimar
mai és més del que hauries.
_
Per al Valeri Farràs,
perquè hi ha pinzellades
que et pinten el cor.
A l’Estany hi ha una casa
que es puja a poc a poc,
que s’enlaira i s’enfila,
pedra nua i colors,
paisatges que miren
quadres plens d’olors.
Verds rogencs de fulles
i blancs nus de flors,
arbres a la sina
de la pell del bosc.
Del llenç que il·lumina
i amaga il·lusions
el foc es fa vida,
teranyina de sol.
A l’Estany hi ha un pintor
que s’estima la vida
amb pinzells de mots
i una escala antiga
que es puja amb el cor.
Si et regala un llibre,
n’hi plores el goig!!
_
L’arc cilíndric dels seus ulls
on sempre hi ha colors, eclipsi
físic, com un túnel llarguíssim
de ceps i Venècies i memòria,
i ella que t’abraça com només
es fa amb les llimones, els cítrics
quan t’exprem el que sents
i se’l queda amb un somriure,
un roure on s’ha gravat el temps
amb una senzillesa límpida,
homeopaties de sol i d’aire i ambre.
Amb el cafè sentíem
l’aroma del més simple,
la vida com un plec
de pòsits i d’estima.
Un dinar on no tries res
i tot és companyia.
I encara l’arc cilíndric dels seus ulls,
i els cítrics d’una vida.
_
Valeri,
No he tingut massa temps
per escriure els batecs
que s’enfilen a l’aire
on respiro els colors
de l’estricta tardor
que m’embulla els cabells.
Aquell vent que no hi és
però que es fica pels ulls
i pel pit i la pell,
com si fós un pinzell
que rellisca pels plors
de les fulles i el vers.
el sabor que deixa el perfum de l’amic,
invisible i atent com un ara infinit,
l’emoció de les coses petites i belles,
del card lilós del camí i de la terra,
i aquells ulls que regiren les cendres,
i la brasa encesa, i el terròs cru,
i aquell tot encès que no saps què vol dir
i t’endús a la boca com si fossin pinzells
que netegen els bruts de l’assot de la llengua,
els ulls ensangonats de vermells i de grocs
i aquell marc tant blanc que voldries entendre.
Com descobrir de nou els batecs,
l’alenada i el goig, i la llàgrima tenaç
i l’aire que només és aire i ja en té prou
de sentir que respira i s’endinsa i no espera
que se’ns faci de nit una nit que no es queda.
Com descobrir que la vida és teva
i tenir-la asseguda a les mans
i deixar que s’aixequi, que s’alci i s’esveri
i es digui Valeri, Valeri Farràs.
_
Hi ha llum al menjador
Hi ha un bosc d’arbres i fulles,
Sol, un camí sense marges
I un cel que dignament espera.
Hi ha vida a les parets, proclamen
La bellesa natural dels homes.
Hi ha llum a casa, a casa
Hi ha un Valeri.
De Valeri Farràs,
de la llum,
de la bellesa natural
dels homes.
_
I tant serà que s’alci el vent
i aixequi les fulles resseques
que han omplert els camins,
aquell ocre volar de les tardors
que tenyeixen els arbres de sang
i vermells i marrons i taronges,
els colors que el Valeri reprèn
aixecant-los dels tolls de la mort,
assistint-los amb pulcres secrets
de pinzells clivellats sense nom.
I tant serà que s’alci el temporal
i s’endugui els colors a l’avern,
els esborri dels cims i els aixafi amb els peus,
tant serà, perquè queden als dits
amb aquell oli espès que ploren els ulls
i penetren el llenç, tant serà, tant…
_
La mare hi vivia a prop,
als codonyars ferèstecs
i a les bruixes dels troncs
que li estenien els braços
de l’abraçada i el cos.
Ella tenia els colors
que la memòria s’inventa,
ja no hi havia records
però els teus pinzells
me’ls presenten
com una nina de roures
i de moreres silvestres.
La mare hi vivia a prop,
tan a prop que la sento.
_
No hi haurà hivern
si no esventra la tarda els tubs
d’olis i vesc i bardisses
i brins de plor a les romagueres,
les fulles de les vinyes
a l’àmpit de l’espera
i els arbres on s’amaga
la dignitat del nu.
No hi haurà vi
si no em pintes tardor.
_
Petit homenatge a la Roser.
De les roses el Roser,
esponjós i elàstic,
dúctil com el ferro
fos de roig roent.
Que dels seus ulls perfum
colors, aire, carícia,
aquell abraçar sec
de l’arbre que s’enfila
superb i nu i esbelt.
De la Roser les roses
de l’escambell dels dits
on s’aturen les mans
per sentir-se els batecs.
I aquell surar de núvol
de pluja de tardor
que se’t fica per dins
i a voltes sembla un plor.
I et pintaran el cel
i somriuràs al clos,
sota la pluja els pinzells
i un cigarret als pètals
que la boca et vol.
De la Roser el seu nom,
senzillament el seu.
_
Sento la tardor a la pell
una infinita taca d’ocres
pigues olis, com si fossin
llepades de pinzell subtils
damunt del cos humit, fa vespre
i necessito que hi pintis pollancres
roures, molsa i pinassa, fongs
aquella olor de terra, pinta-hi
fagedes i ombres, alzines i
llavis i llengües i llàgrimes i somnis
i embruta’m de reïna el llenç.
Tu saps molt bé que estimar
mai és més del que hauries.
_
Per al Valeri Farràs,
perquè hi ha pinzellades
que et pinten el cor.
A l’Estany hi ha una casa
que es puja a poc a poc,
que s’enlaira i s’enfila,
pedra nua i colors,
paisatges que miren
quadres plens d’olors.
Verds rogencs de fulles
i blancs nus de flors,
arbres a la sina
de la pell del bosc.
Del llenç que il·lumina
i amaga il·lusions
el foc es fa vida,
teranyina de sol.
A l’Estany hi ha un pintor
que s’estima la vida
amb pinzells de mots
i una escala antiga
que es puja amb el cor.
Si et regala un llibre,
n’hi plores el goig!!
_
L’arc cilíndric dels seus ulls
on sempre hi ha colors, eclipsi
físic, com un túnel llarguíssim
de ceps i Venècies i memòria,
i ella que t’abraça com només
es fa amb les llimones, els cítrics
quan t’exprem el que sents
i se’l queda amb un somriure,
un roure on s’ha gravat el temps
amb una senzillesa límpida,
homeopaties de sol i d’aire i ambre.
Amb el cafè sentíem
l’aroma del més simple,
la vida com un plec
de pòsits i d’estima.
Un dinar on no tries res
i tot és companyia.
I encara l’arc cilíndric dels seus ulls,
i els cítrics d’una vida.
_
Valeri,
No he tingut massa temps
per escriure els batecs
que s’enfilen a l’aire
on respiro els colors
de l’estricta tardor
que m’embulla els cabells.
Aquell vent que no hi és
però que es fica pels ulls
i pel pit i la pell,
com si fós un pinzell
que rellisca pels plors
de les fulles i el vers.
No he tingut massa temps
per dormir sobre els verds
dels teus camps plens de tu,
soja, sang, vi i mel.
I roselles i estanys
i silencis i amors,
i una branca a l’empelt
d’una vida on hi és tot.
per dormir sobre els verds
dels teus camps plens de tu,
soja, sang, vi i mel.
I roselles i estanys
i silencis i amors,
i una branca a l’empelt
d’una vida on hi és tot.
No he tingut massa temps
per omplir-me de flors,
de vermells i magranes,
de camins on la vida
comença de nou.
Les roselles del temps,
oli dens com un cor
on el somni és el somni
i la llum és el foc.
No he tingut massa temps
però t’he vist tan a prop
que dels arbres sentia
la llavor del cos,
com un quadre invisible
d’impossibles colors.
No n’he tingut massa,
perquè massa és tan poc
que se’m tornen vida
els batecs del món.
_
PETITES PINZELLADES D'EN XAVIER:
per omplir-me de flors,
de vermells i magranes,
de camins on la vida
comença de nou.
Les roselles del temps,
oli dens com un cor
on el somni és el somni
i la llum és el foc.
No he tingut massa temps
però t’he vist tan a prop
que dels arbres sentia
la llavor del cos,
com un quadre invisible
d’impossibles colors.
No n’he tingut massa,
perquè massa és tan poc
que se’m tornen vida
els batecs del món.
_
PETITES PINZELLADES D'EN XAVIER:
Als ulls hi ha la màgia, al cor la fantasia. A les mans l'ofici, la humilitat dels dies. Només qui pinta i fora sap què és la poesia.
L'home i l'artista. Una dualitat on només es reflecteix la passió. Només el ver despulla.
De vegades foll, de vegades suau...com el mar o el bosc o el cavall que renilla amb la crinera al vent, deixant que l'home nu que hi ha dins deixi la sella als joncs on neixen al galop els colors de la fúria o de l'amor.
I aixecarà la llum i a poc a poc sortiran els tels i les teranyines d'un inici de càntics!
La bellesa no és el que veiem sinó allò que sentim...
I com el gra empeny la tija a saltar!!... com peixos blancs, gramínics, al fossar de l'estiu, estès com un magma de grocs i pústules de sofre, així la cabellera lliure de l'espiga, una dansa de pinzells arrelats a la terra, com un exèrcit a punt de rebentar els llampecs i els trons i beure amb ulls plorosos tota la pluja i la tempesta. Així com el blat el pa.
L'art és el concepte de la bellesa atemporal. Només l'amor el pot vèncer.
Tornaré a les teves vinyes, al verd més alt, de la soca al pàmpol. M'enduré els glops com si fossin raïms veremats als ulls amb pinzells de vi negre. Un vermell de rosella tacarà el meu pit i es farà de nit quan s'acabi el sol. Ajagut al terra, sentirem arrels que sabrem d'on venen. I demà a les mans creixeran borrons i sarments i estrelles.
Només l'home que ho és pot fer sentir la bellesa com és. Ploren els ulls d'oli sec. La resta és llum. I alquímia.
...tot és possible i fàcil quan la màgia i la bellesa se t'arrapa als ulls... i en silenci...
Incontinent.... com un silenci que s'estira mandrós i s'esquerda i manlleva els somnis que no van germinar quan tornaven les fulles al vi i els arbres regiraven l'escorça. Només la passió sap quin home s'hi amaga i l'arrel que l'empeny. Incontinent, com una al·legoria al vent.
I a l'Estany hi ha un pintor....i un home que pinta amb la paleta del cor.
Els nenúfars bressen els llavis femenins de les nimfes, hi ha cromàtiques besades, queden als olis de la pell, rellisquen, tracen, flirtegen ingràvides, tendres. A l'aigua nimfegen.
Només la bellesa pot mostrar el dolor del qui la sent.
No esperis l'ombra de la llum que crea. Del llavipètal roig el bes en té la culpa i li'n diràs rosella. Els camps verdegen i els colors es confessen al sol. I de nit es pensen i es prenen i es somien. Hi ha qui pinta amb el cor i se sent que batega.
T'enduràs la natura amb una mà trèmula, a pinzellades, com si darrera dels paisatges hi hagués un pintor que els farà possibles, uns ulls que els farà visibles, un cor que els farà certs. I un dia ens tornaràs la bellesa per gaudir-ne un cop més. Hi ha coses que són per a tota la vida.
Potser sí que és el Moianés, sens dubte, però...en el requadre reconeixes emocionalment un batec de Valeri, un espasme, un crit, un empelt, aquella nissaga captiva de colors i de vida que si no produís emoció es tornaria dolor, una punxada de bellesa als ulls, un desig de deixar de ser per esdevenir només una pinzellada d'aquest univers!!
Com m'agrada recordar, sempre, per sempre, com una ganivetada, el teu "jo pinto i fora!"... quanta saviesa!!
Es dónen la mà amb una tendresa ingràcil, amb els festucs porosos del sotabosc. Airegen els seus dits trobant-se i s'acaronen com un díptic de llavis en un bes. Els colors, a l'esbarzer, li obren les ferides com una primavera sense alè. Ai...!! Aquesta dualitat de l'U...!!
S'esquerdarà el vertigen i es faran solcs a la pell amb les punxes, i els esbarzers tenyiran els ulls amb el pinzell enfilat com una tija. L'aire prendrà les llavors. Gotes de sava i de sang sobre l'escorça.
Bellesa!! La bellesa no és plàstica ni tècnica ni líquida... La bellesa només és bellesa. Sense adjectius ni pronoms ni adverbis. La bellesa és. N'hi ha prou.
Èxtasi de colors, de miralls, aquests ulls on romandre és per sempre. Dins la forma natural, una embriaguesa indescriptible.
Alba estesa de boires i colors, abraça'm com l'alè de l'hivern quan fumeja, rosada termal i freda als aiguamolls dels jorns!!
Ametllers, oliveres, pollancres, plataners, alzines, palmeres... de les escorces queden les emocions, aquells estranys besllums il·luminats de tendresa, com una carícia que no esperes si ets llenç i et sents pell i els colors i el bes fan la resta... carícies, ametlles.
No cal dir res, aquest blanc que cau com el plor o una mà que retorna a l'arrel. Han florit sobre el verd, llàgrimes blanques que rellisquen pel vers, com un full en blanc on escriure demà, un dictat d'ara mateix. Només quan tanques els ulls hi veus.
Pinta, Valeri, pinta...!! Que la natura és l'atzar on hi ha oliveres i ametllers i uns ulls que miren només el que sents, un batec perfumat de parpelles i pinzells!!!
Com un mosaic, un atzucac de colors, un collage cubista o un llibre de poemes, aquell entrar en l'espiral del vertigen dels colors, aquella ànsia de posseïr-los tots i deixar que t'abracin a l'hora, com fills d'una mateixa soca que s'ajunten per cobrir-te els ulls de miralls!!
Desfullada natura de troncs, de cossos secs a l’albira de l’equinocci de març, grisos que fermenten saves pròximes, alletades dels rius encara freds, alquímics, mandrosos com l’aigua que s’enduu l’escuma i la neu i el desglaç, com un mirall on s’atura encara el verd i la tardor que queda als borrissols ombrius. Una branca es vincla per mullar el pinzell que el pintor prescriu només amb els ulls.
De vegades no cal més que sentir un pianoforte amb els ulls tancats i deixar que els somnis vagin posant a lloc cada nota, cada color, aquella harmonia on les coses són com un silenci que s'escampa amb les parpelles del somni, pinzells que ploren a ulls clucs.
A casa teva l'hivern passa de llarg perquè hi ha colors de tardor, de primavera, colors que l'hivern plora perquè es desfulla sol i plora i deixa en pau les hortènsies, les rega amb plors de gebre i escapa escales avall.
Treu del camí la pols, només desa'n la guia, els marges. Puja als vorals els arbres i el cel i les muntanyes. Al final del camí hi ha una casa on hi ha homes i dones vora el foc que torren pa i parlen dels grocs i els morats i els verds que veuen cada dia i que no saben que hi són perquè miren la pols del camí, atrafegats de vida.
És quan pintes que hi veig clar.
Del far la llum, pletòrica de reptes, el tronc que s'estira amb la columna enrera i obre els braços per abraçar el sol, aquella solitud que repta fins arribar a la bellesa on tot s'adorm. Aquella calma de verd blau i sorra a l'horitzó. Un nu invisible a les roques té l'ocre als malucs de la son.
Retruny, ferèstec, el mar, eriça els tombants vertiginosos de l'aire, els colors purs salvatges dels penya-segats, aquell embat de vida que va dels ulls al llenç, del llenç al cor i de l'aigua al cel, com una llança el pinzell, ferit de colors, a temps.
S'apostrofa l'estiu, com una pell que s'endugués els ocres, com una serp que terreja els verds i busca un cim on defallir de grocs i emmirallar la terra, i més enllà aquells somnis, difuminats de nou per l'home que s'endú l'esbós i el llenç furtiu de la natura verge. I a soles, hi ha roselles.
No tindré temps de dir-ho tot, la vida serpenteja i s’alça, amb aquell plor de mar que sap que malgrat tot, tot passa, i només queda el ver i la resta és recança. I el verd és el verd, i el mar el mar, i l’escuma blanca, i la roca és ferma i és roca i només això i aquella olor de vida que festeja l’ara, sense embulls, aquell tornar a ser tu, només, amb un pinzell als dits i un somriure al cor que no espera lloances. No, no tindré temps.
Hi buscaria un traç, un cingle on amagar-me, la bauma del silenci mentre freguen les branques els dits de les fulles i el verd encara jove de color primerenc. Em deixaria dur per la sina blanca, escumosa d'aire, de respirs clandestins que es tornen esbufecs i gemecs i muntanyes. I aquell passar per alt els racons invisibles, violetes i lliris i núvols i esglais. La llum em diria que la nit és lluny.
De vegades passa de llarg, i s'enfila, dúctil com la llenya, l'embat d'una sina o el color prohibit. Devora estigmes, s'arrela i destria dels colors el pur. Perfila les taques que el sol no recrema, la flor que l'enlaira li travessa el cor. I el vermell el crida, i el verd l'acarona i el groc el captiva. De vegades dol.
No dir-ne res perquè les paraules serien només una taca, una fulla al pollancre invers. Dir-ho tot quan et deixes portar per aquesta nuesa que no saps si és possible i no et cal cap per què. Amarat del que sents, i el Valeri Farràs a l'enclusa del color més superb.
Té els traus oberts on s'escapen els pètals, on s'enfilen els ulls per entendre el color, on s'amaga la veu i el silenci és vertigen, on els dits temptadors busquen altres raons. Té els traus oberts i és sensual com un bes fet de tèbies llavors. I aleshores entens una mica la flor.
Que si vingués l'hivern diries blanc, com a la llar de foc el foc, la llenya, l'escalfor, les branques com els braços que s'estiren per sentir-ne la del sol, l'irremeiable gris com una ombra que devora els vells colors, un blanc subtil, espès, lliscós com si en fonguessis tots els verds i naveguéssim per un mar d'escumes de paper tàctil i oliós, petjades que segur que hi són, i aquell silenci lluny que se't fica endins i deixa com un baf els mots. Que si vingués l'hivern, "aquest matí a l'Estany" vindria ple de blancs, de volves de cotó, mullat i tou. I ver.
Acostar-s'hi, amb els ulls apaisats, deslliurar-se per un moment de les magnòlies i els calzes impossibles, lliurar-s'hi, com un cec que necessita els dits per aixafar i sentir les fulles, oblidar-se per un moment dels colors que van cegar-nos, ficar-s'hi i córrer per les bardisses amagades que delaten el cos sanguinolent esgarrintxant-se, sentir-s'hi a dins, abraonat dels colors que t'empaiten. I treure per un moment el cap pel llenç, els ulls plorant les pinzellades tendres, i veure un home savi silenciós mirant l'eina dels dígits impossibles.
De l'aigua terra endins, de l'aigua que s'entesta i esgarrapa les arrels, troncs i fullams d'ires diverses, el jaç esmicolat del riu, gelós d'altres colors més lívids i profans, el Ter que expulsa els verds i escup els grisos i les cendres com aquell foc que passa ple de flames per l'hivern, de Ripoll a Roda, rodolant pinzells. Els teus pigments, pupil·les ocres darrera els ulls del mar!!!!
Hi ha coses que només es poden dir a l'hora baixa, aquella petita tardor que té el dia, aquell color foscant que dóna la llum més autèntica a les coses. En aquesta hora baixa on són ara les meves emocions, quanta raó tenen les teves paraules, Josefina Vilches Rull!!! quanta bellesa s'escapa si no l'agafes a temps!!!! Quantes paraules captiven aquell aparent silenci de volums i de llum!!! Aquesta poesia visual, magnètica, que tenen els quadres i els colors del Valeri Farràs...!! I quan el tens a prop, sembla que als seus ulls hi vegis cada un dels paisatges que s'han fet interiors.... com un llarg viatge on es ploren només els enyors.
Esquinçats, els vestits que s'estripen a les estaques on s'encadenen els somnis, tornant a casa quan el cel gris enyora la cel·lístia dels origens, pantògrafs de les arrels que dissenyen colors de tardors incipients, aquell anar i venir que té el vertigen de la vida, agafat potser al volant, potser al pinzell. Reconduïnt els paisatges al lloc que els pertany: aquella petita i ingràvida emoció que va pujant al cap, com una carícia que et fa entendre de cop la vida. Com assistir al teu part i saber que la clau no era al pany sinó dins teu, aquella emoció que fa que les coses siguin. Ni que sigui un moment. Ni que es faci etern. Esquinçats, com els sentiments que devoren els marges i es tornen imatge,aigua clara, arbres, cel. Perfums de l'aire que hi passa!!
Sembla que s'enfilin els colors i es tornin boira, que la llum els clogui entre els dits d'aquest cel que no veig però fa llum, Sembla que sento els cavalls camí del castell de Meranges, on m'havia dut la mare quan els colors eren colors i la llum era llum. Sembla que plorin els ulls amb llàgrimes d'oli i aqüarel·la. Sembla que sento el soroll dels matolls mentre intento descobrir què s'amaga a l'altra banda. Sembla.... sembla.... sembla...
De la follia: aquell que sóc, l'artesà de passions que prenc com un licor amarg i ple de saba i d'energia, com un dolor que va sortint de dins i es buida i es fa roig, tardor, magrana, arbre del foc que tinc i que crema i es fa flama. Així la follia, l'arrel, el brot. I del suau la molsa tendra i tova que m'acull, aquell respir de fons que m'asserena, que deixa que les fulles m'acaronin, difuses i ingràvides com el somni d'una nit on s'aixopluguen les penes. La carícia de l'artesà de tendresa. Tot sembla amor.
Corre la vida amb una levitat flamígera, de sang, de vi vençut a l'astre universal. Corre la vida als camps i es fan lleus els colors i els xarops, i l'enyor del paisatge s'escampa pel temps' i una taca de taronja revel·la el secret. Al fons de tot, la vila renta els pinzells, amb una tovallola blanca de colors novells, com si fossin d'or.
Abraçats a la tija, com si fossin batecs, roselles nues de llavis bells, besen el verd, i el groc i el blau... Només els ulls es demanen què veuen quan els plora el crit.
Sense sella ni estreps, amb la crinera nua, com un cavall que apren els colors del galop! Com els teus quadres quan sents el renill de la natura.
El Valeri és com un dictat, com si et digués a través del pinzell què voldries escriure, com si ja estigués escrit, així, amb aquella senzillesa que no necessita res més que seguir-la.
No sabria com dir-ho.... com si els colors et taquessin la pell amb un oli dens, tebi, silent, i anessin ficant-se per dins, amb les branques fent-se lloc per les venes fins arribar endins, ben endins, permetent que els colors s'alliberin per aquelles profunditats secretes que només callen els ulls. Com si darrera es destapés el misteri de l'artista, el marc tot nu, el llenç infinit. Una maravella!
Fa com la vida,,, o com l'amor,,, es fon sobre els racons on dorm!!! Quin gaudi de color!!!
La bellesa és un silenci als ulls!
