EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2019) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero
El caminant que aturat al fons de la vall sospesa, inquiet, el passat i el futur, i s´hi desconeix, veu com els núvols inflats llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. Els núvols són els pelegrins infatigables de la temporalitat.
DE L’ARBRE CONSTANT DE LLUÍS SOLÀ, ELS CAMINS INVISIBLES.
He aprofitat aquest text perquè se’m fa del tot Valeri. Hi ha un caminant, un home que s’atura al fons de la vall, i sospesa, amb el cavallet desplegat i els ulls embriagats, sospesa el temps, el pas del temps, la indefugible memòria de les estacions i els canvis de la natura. Un home que pinta aquests canvis, tot sol al bell mig de la vall, un home que hi veu, que penetra l’essencial sense massa penúries ni floritures. El caminant és l’home que camina cap a dins perquè només així es reconeix. Aquest “s’hi desconeix” del Lluís Solà és la clau. El Valeri es desconeix en el temps, en el passat i el futur perquè reconèixer és saber que allò que fas tempta per sempre i definitivament el temps, aquests núvols passatgers que acabaran damunt dels cims de les muntanyes d’un paisatge concret del Valeri. El retrat del permanent.
El caminant és l’home que camina i es penetra els ulls per saber què ha vist i què ha sentit, que s’atura segurament per respirar l’aire que necessita, que esbufega cansat i estabornit per tot el doll de bellesa que sent i sap que l’envolta.
El Valeri necessita sí o sí retenir l’instant i donar-lo, tornar-lo, convertir-lo en un moment únic, definitiu i, si em permeteu, universal i etern.
Quan miro els quadres del Valeri sempre em dic que són com un dictat on senzillament has de dir el que ja et diuen. Perquè el llenguatge que es desprèn de les seves composicions i colors absolutament inconfusibles, estan perfectament prescrits. És l’editor de les emocions, l’auditor de la nostra fràgil memòria.
El caminant és l’home que no diu més enllà del que pinta, assegut a la vall, envoltat de les remors del vent sobre les fulles dels arbres, abstret de l’àmbit innocent del pensament.
Perquè el caminant és l’home que camina només cap a la llum malgrat els núvols inflats que llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. El caminant és l’home que coneix les ombres, que respecta el contrapunt del paisatge. Però camina per trobar el lloc idoni on ser just i equànime per saber-nos donar la perspectiva més humana, potser la més divina, la llum surt de les teles del Valeri per oferir-nos el punt de vista més honest. Com si ens digués: he caminat fins aquí i he vist que tenia al davant una visió irrepetible. I la vull compartir amb vosaltres.
És aquest fer camí d’un home temperat, sincer, càustic quan vol, irònic quan toca i bon observador, que escolta més que calla i sap que tots els camins el porten a l’Estany. Aquest caminant que torna de la vall, camí de casa, amb un grapat de núvols que el contemplen, pelegrins com són, mentre el pintor puja l’escala amb el llenç lluminós i el posa al cavallet per reviure l’únic i irrepetible instant de la seva visió que avui penja a les parets per compartir-ho amb tots nosaltres de forma generosa i coherent.
Gràcies Valeri.
Caldrà refer els camins,
vestir-nos de nou al sotabosc
on s’alça la fageda com un déu,
tenyir de roig el groc i el faig,
perseguir els núvols pelegrins
i despullar la molsa freda,
definir la branca trencadissa,
el pollancre i la pinassa,
recargolar l’arrel flexible
i dibuixar muntanyes llises,
Caldrà refer els camins,
despullar-nos vora el riu,
sentir com passa la tardor
i arriba de nou un vell hivern
fet de pinzells i càlides litúrgies.
Et deixarem Valeri els ulls
perquè ens ensenyis la bellesa
dels marges impossibles,
paisatges que la mort
no pot tornar invisibles
quan hi batega el cor.
