Valeri Farràs

Presentació exposció Valeri Farràs 2019

EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2019) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero

El caminant que aturat al fons de la vall sospesa, inquiet, el passat i el futur, i s´hi desconeix, veu com els núvols inflats llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. Els núvols són els pelegrins infatigables de la temporalitat.

DE L’ARBRE CONSTANT DE LLUÍS SOLÀ, ELS CAMINS INVISIBLES.

He aprofitat aquest text perquè se’m fa del tot Valeri. Hi ha un caminant, un home que s’atura al fons de la vall, i sospesa, amb el cavallet desplegat i els ulls embriagats, sospesa el temps, el pas del temps, la indefugible memòria de les estacions i els canvis de la natura. Un home que pinta aquests canvis, tot sol al bell mig de la vall, un home que hi veu, que penetra l’essencial sense massa penúries ni floritures. El caminant és l’home que camina cap a dins perquè només així es reconeix. Aquest “s’hi desconeix” del Lluís Solà és la clau. El Valeri es desconeix en el temps, en el passat i el futur perquè reconèixer és saber que allò que fas tempta per sempre i definitivament el temps, aquests núvols passatgers que acabaran damunt dels cims de les muntanyes d’un paisatge concret del Valeri. El retrat del permanent.

El caminant és l’home que camina i es penetra els ulls per saber què ha vist i què ha sentit, que s’atura segurament per respirar l’aire que necessita, que esbufega cansat i estabornit per tot el doll de bellesa que sent i sap que l’envolta.

El Valeri necessita sí o sí retenir l’instant i donar-lo, tornar-lo, convertir-lo en un moment únic, definitiu i, si em permeteu, universal i etern.

Quan miro els quadres del Valeri sempre em dic que són com un dictat on senzillament has de dir el que ja et diuen. Perquè el llenguatge que es desprèn de les seves composicions i colors absolutament inconfusibles, estan perfectament prescrits. És l’editor de les emocions, l’auditor de la nostra fràgil memòria.

El caminant és l’home que no diu més enllà del que pinta, assegut a la vall, envoltat de les remors del vent sobre les fulles dels arbres, abstret de l’àmbit innocent del pensament.

Perquè el caminant és l’home que camina només cap a la llum malgrat els núvols inflats que llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. El caminant és l’home que coneix les ombres, que respecta el contrapunt del paisatge. Però camina per trobar el lloc idoni on ser just i equànime per saber-nos donar la perspectiva més humana, potser la més divina, la llum surt de les teles del Valeri per oferir-nos el punt de vista més honest. Com si ens digués: he caminat fins aquí i he vist que tenia al davant una visió irrepetible. I la vull compartir amb vosaltres.

És aquest fer camí d’un home temperat, sincer, càustic quan vol, irònic quan toca i bon observador, que escolta més que calla i sap que tots els camins el porten a l’Estany. Aquest caminant que torna de la vall, camí de casa, amb un grapat de núvols que el contemplen, pelegrins com són, mentre el pintor puja l’escala amb el llenç lluminós i el posa al cavallet per reviure l’únic i irrepetible instant de la seva visió que avui penja a les parets per compartir-ho amb tots nosaltres de forma generosa i coherent.

Gràcies Valeri.

Caldrà refer els camins,

vestir-nos de nou al sotabosc

on s’alça la fageda com un déu,

tenyir de roig el groc i el faig,

perseguir els núvols pelegrins

i despullar la molsa freda,

definir la branca trencadissa,

el pollancre i la pinassa,

recargolar l’arrel flexible

i dibuixar muntanyes llises,

Caldrà refer els camins,

despullar-nos vora el riu,

sentir com passa la tardor

i arriba de nou un vell hivern

fet de pinzells i càlides litúrgies.

Et deixarem Valeri els ulls

perquè ens ensenyis la bellesa

dels marges impossibles,

paisatges que la mort

no pot tornar invisibles

quan hi batega el cor.

Presentació exposció Valeri Farràs 2018

EXPOSICIÓ VALERI FARRÀS (Desembre 2018) _ Esart (Barcelona) _ Presentació de Xavier Rivero

En anteriors presentacions us havia parlat de l’obra del Valeri, dels quadres, del color i els colors que l’identifiquen, d’aquell espai que sembla endur-se la memòria a un temps únic, indescriptible en la forma, indefugible en el fons. Us havia parlat del pintor, de l’artista, d’aquella extrema i eloqüent figura que transcendeix el personatge, que s’estira a partir dels pinzells, que es planta, creix i s’eternitza. Havia parlat de les emocions pictòriques, de l’origen, de la creació, de l’espectacle que brolla del llenç i s’aboca als nostres ulls com un somni, com un reflex, com un espasme de vida. Havia parlat dels batecs, del cor, de la vida que s’enfila com una arrel, de la soca al cel, de les fulles a l’univers emblemàtic dels somnis.

Avui no. Avui no us parlaré de res d’això i em limitaré al guió i al dictat que podeu trobar al programa d’aquesta inauguració, d’aquesta nova estrena d’actes. Perquè en el programa d’avui el Valeri m’ha dit de què havia de parlar, quina acaba essent l’essència final del seu relat empíric, plàstic, retòric, metafísic. Avui no, avui no puc parlar dels efectes de l’ofici d’aquest mestre de formes, paisatges i perspectives, d’aquest home que sembla que s’endugui els camps i els àmbits a casa per convertir-los en una realitat onírica, artística, tàntrica, si voleu…bíblica.

Avui només puc parlar del gran concepte que catalitza, amb un magnetisme quasi esotèric, tota l’obra del Valeri. Avui només puc parlar de l’AMOR. Sí, de l’amor, de l’amor amb majúscules, de l’amor simple, ingràvid, persistent, de l’amor físic, intrínsec, autèntic. Perquè encara que vivim en un món pragmàtic, bàsic i egocèntric, l’amor és generositat, entrega, coherència, gratitud. Mireu els quadres del Valeri amb els ulls amorosos de qui descobreix l’ésser, de qui sedueix perquè se sent seduït per la natura, per un cos, per un núvol. De qui juga amb els pinzells com qui acarona una pell, com qui despulla el que veu i ho posseeix amb el desig d’un foll. Un amor de silencis, de fregaments, una litúrgia de tendresa. L’erotisme de la bellesa! Agosaradament, m’imagino el Valeri com el gran amant dels seus quadres: tendresa, seducció, dolor i absència, l’estrany metabolisme de l’ésser que es dóna per estimar i sentir-se’n. Me l’imagino resseguint el contorn d’unes fulles com ho faria amb la pell d’un cos estimat, me’l veig posar amb la delicadesa de qui besa un llavi, la taca groga de l’arbre roig, l’espio seduint l’abraçada d’una esquena nua sobre els camps vibrants.

Sí, avui només puc parlar de la coherència de l’amor, del seu vertigen, d’allò que esdevé autèntic, l’amant que estima i abraça el que l’envolta, els seus paisatges, l’Estany, el Moianès, les vinyes, els nenúfars, la terra i l’aire que respira. L’erotisme inhòspit de l’home que pinta el que s’estima i estima el que pinta… i es dóna….Donar-se és la metàfora més pura i simple de l’amor. Es dóna en l’oli que escampa, punteja, escriu, a les ombres que suggereix, insinua, amaga, en els didals que engruna entre els colors que espera, es dóna a l’emoció que ens incendia quan sentim la veu que ens va dient estima, mira, estima…. Tot això que veus és vida, és ànima, és natura. És Valeri.

L’ètica del pintor és l’home que sap amb humilitat i senzillesa que la vida és el que descobrim per amor.

Malcolm Lowry, en un dels seus llibres més emblemàtics, Sota el volcà, deia que no es pot viure sense estimar. Avui, el Valeri em dicta que no es pot pintar sense estimar. I això, per aquells que mirem l’obra del pintor acabada, plena, definida, ens hauria de fer sentir que al final dels nostres ulls, al final de la matèria, al final d’aquest camí confús de la vida, allò que ens queda és l’estrany sentiment d’haver sentit la bellesa com un amor que ens pren.

I en aquest estadi d’emocions, gosaria dir-vos…. Jo si fos dóna voldria ser Roser.

T’he despullat amb el pinzell dels llavis

a l’horabaixa dels precs i del record,

amb els colors de la pell i d’aquests camps

de sines roges i tardor, un cim de fulles

on m’ajec per veure el sotabosc i el tremp

l’oli que em sap l’amant dels meus ulls crònics

la teva veu que em diu que la tendresa és neu

sobre els teulats d’hivern i de la boira eixuta

que et dóna el meu alè grisós i ple d’empelts,

la lluna que et passava pel damunt del llenç

la teva pell on pinto el que he sentit i em sé,

tanta bellesa estesa com un llençol funàmbul

tot fent d’equilibrista en aquest fil distès.

La vida és com l’amor, l’eixordador brunzit

d’una abella que salva el batec insonor,

el paisatge del cos, l’univers més sensible,

els besos que no dic però que hi són tots

perquè he estimat com s’estima el vertigen

de ser jo qui n’ha de dir per sempre el seu color,

eternament vençut pels teus braços que em dicten

com puc des de l’Estany despullar-vos els ulls.

Presentació exposció Valeri Farràs 12/12/17

El pare va haver d’insistir una mica perquè fes aquesta presentació. I no pas perquè no em fes il·lusió, que me’n fa molta, sinó perquè creia que no sabria què dir ni com dir-ho, o que em quedaria sense paraules quan estigués davant de tots.

El primer que us vull confessar és que la pintura del pare sempre m’ha impressionat. Tot i l’equilibri que sosté cada quadre, la intensitat dels seus colors em commou i em desperta una gran sensibilitat. De petita, li havia arribat a dir que els colors que pintava no existien, que se'ls inventava, que no estaven a la natura... Fins que vaig descobrir que no observava prou, que aquell món que a vegades només veia en “blanc” o “negre” tenia una gran varietat de colors. Ara, que admiro la bellesa de la naturalesa, veig els colors del pare per tot arreu: a les postes de sol, als boscos, al mar... Qualsevol paisatge és un Valeri, o qualsevol Valeri és un paisatge real.

El pare té la capacitat d'observar la realitat sense filtres. Les coses no són com creiem que han de ser. Són, simplement són. I ell és capaç de copsar-ho i transmetre-ho. Pots descobrir tot l’univers submergint-te en la seva pintura. I us animo a fer-ho. Entreu a qualsevol quadre i descobriu-hi el món que ha observat i tot el que ha sentit. Estic convençuda que us trobareu amb l’agradable sorpresa de descobrir el vostre propi món, per tot el que sentireu a través de la seva pintura.

Moltes vegades m’he preguntat si hi ha dibuix sota les seves pinzellades. I no el veig. I no perquè no hi sigui, sinó perquè el dibuix pren vida, una vida on t'hi pots endinsar i sentir el que t'explica. No veus el dibuix perquè el vius des de dintre. La bellesa és el quadre. I la bellesa ets tu, que experimentes un paisatge infinit, sense límits, en un instant etern, sense temps.

Papa, la teva pintura, tot i que m'encanta i li donaria tots els reconeixements del món, no crec que es pugui etiquetar. Cap adjectiu faria justícia a una pintura que és com tu, plena de tu, plena de tot, i que és amor pur. Un amor que estima, que m'estima, i que sento en cada paisatge, en cada pinzellada, en cada color... Hi ha moltes coses que no es poden definir. No amb paraules. Hi ha coses que només es poden sentir. Els teus quadres són una expressió de l'amor que veus al món i qualsevol el pot percebre si els observa amb el cor. Els teus quadres fan màgia, expliquen el que sents i fan sentir el que expliques, encara que ens expliquin coses ben diferents segons els ulls que els miren. Hi ha un petit príncep que diu que només s’hi veu bé amb el cor, que l’essencial és invisible als ulls. Observant les teves obres, i obrint el cor a l’experiència de gaudir-les en silenci, pots connectar amb l’essència de la vida. Els teus quadres són vida: expressen la teva vida i el teu món emocional, i donen vida als altres i al seu món emocional.

No cal que et digui que t’estimo, ja ho saps, tot i que mai em cansaré de dir-t’ho. Ni cal explicar-te perquè t’estimo, perquè és el que sento, per tants motius com obres d’art puguin crear-se. Però sí que m’agradaria dir-te que t’admiro i el perquè t’admiro:

Crec que l’autenticitat és un dels valors més importants. I tu, papa, ets pura autenticitat, com també ho són els teus quadres. Sempre has fet el que sents i t’has expressat com senties. A mi m’ha costat molt saber qui sóc i expressar-me tal com sóc però, com que també he heretat la teva valentia, he après el que calia per poder-ho fer. I aquest és el gran tresor que m’has transmès, un regal de gran mestre, perquè és un regal que només es pot transmetre amb l’exemple. Gràcies, papa.

Gemma Farràs Prat

Pintant a l'aire lliure...

Presentació exposició Valeri Farràs 17/11/16

Benvinguts, benvingudes,

Em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres aquesta presentació. He estat dies donant voltes i voltes en com plasmar el què vull dir, he dubtat de si ho volia llegir o si ho deixava fluir en el moment. Tenia clar el què, però no el com... i finalment aquí estic, llegint allò que em surt del fons del meu cor.

Fa dos dies el pare em va dir que un pintor busca tota la vida el seu quadre, un que potser no trobarà mai, sempre el busca...

El pare per mi és i ha estat un gran mestre pel què fa referència a la recerca del sentit de la vida. El pare m’ha ajudat a comprendre i integrar què vol dir la creativitat, què vol dir ser artista i què és això de l'art.

En els últims temps he estat observadora d'aquestes paraules per tal de poder copsar i anar més enllà, i és precisament el pare, la seva pintura i el seu fer que m'han ajudat.

He entès que en realitat l'artista no crea res, l'obra no li pertany. Què vull dir amb això? La creativitat és una experiència de connexió, l'artista neix quan un és capaç de connectar-se, abandonant possessions i egos, i és capaç de plasmar la seva veritat a través de la seva obra, i després ho entrega als altres. Per tant, per mi l’art i la creativitat són dues paraules que estan al servei de la humanitat. Quan el pare viu aquesta experiència la vida es manifesta a través d'ell i plasma a la tela el què ha vingut a compartir, amb els seus matisos i la seva bellesa, amb la seva mirada autèntica, amb el seu traç i els seus colors, amb la seva força i subtilesa. Quan està connectat, l'obra esdevé art, el procés creativitat, i els cors que contemplen es commouen perquè allò plasmat els mostra també la seva pròpia llum i la possibilitat de manifestar-la. Tots tenim la capacitat de connectar-nos, de crear i de plasmar la nostra pròpia obra, ho podem fer a través de la tela, l’escriptura, la parla, l’escolta, la presència,... ho fa el forner que connectat fa el pa i el serveix cada matí, la mare que acompanya i viu la maternitat, l’escombriaire que escombra conscient de la seva tasca i deixa la seva presència arreu on passa, el músic que amb cada nota et fa sentir i vibrar,...

Les persones com el Valeri ens recorden cada dia que això està a l’abast de tots. Cada traç creat des d'aquest estat no deixa indiferent... quina feina tant bonica, oi papa? El missatge que deixes és molt més subtil i esperançador. No només ho copsen els ulls, quan estàs connectat i ho entregues als altres, ho copsa l’ànima.

De fet: bellesa, entrega, amor, compromís, presència, autenticitat,... són valors humans que neixen del cor i possibiliten un món esperançador.

A vegades hi ha quadres que el pare els toca any rere any, n’hi ha d’altres que després de 30 anys tornen al cavallet i són transformats totalment, altres que queden a mitges i inacabats,... aquests quadres ens recorden que la vida és la recerca constant de la nostra autenticitat, de la nostra veritat, del nostre sentit... i que no sempre hi ha “eurekes”, sinó molts laberints a transitar ple de paisatges i emocions.

També vull dir que ets un papa humà, no perfecte, que rondines, t’equivoques, ensopegues, et refàs, et superes, estimes,... un papa ple de vessants i possibilitador... la teva persona és un mirall per veure la meva; els teus defectes, un reflex dels meus; les teves virtuts, un recordatori de les meves; i la teva professió una brúixola per quan em perdo.

No és l’obra que pintes el més important, sinó des d’on ets capaç de crear-la... Per això en aquest món no serveixen els imitadors, la xispa hi és o no hi és, la connexió hi és o no hi és,... i això és fantàstic, doncs l’obra ens diu “busca la teva veritat, jo et mostro la meva i l’estat des d’on ha estat creada perquè ara tu busquis la teva i des d’aquesta emoció la manifestis!”

A través dels teus ulls i de la teva vida, m'és més fàcil comprendre la meva... mil gràcies de tot cor, t’estimo infinitament.

I a la resta que avui ens acompanyeu, els millors desitjos perquè allò que veieu, sentiu, penseu i copseu durant el passeig per aquesta exposició us apropi a vosaltres mateixos, us commogui i us permeti ser la vostra versió més autèntica.

Deixeu-me acabar amb un petit fragment que vaig escriure fa uns mesos i que crec que té força sentit avui:

Potser no vivim la nostra vida, potser la vida no ens pertany...

La VIDA és, la vida ens viu, es manifesta a través nostre amb totes i cadascuna de les experiències viscudes, amb cada emoció, amb cada pensament, amb cada vincle,...

La VIDA ens transcendeix i evoluciona sense pausa.

La VIDA és, permet que et visqui!!!

Moltes gràcies a tots!

Exposició Esart Galeria _ Novembre 2016

Hi esteu tots convidats, us hi esperem!